COLORS DE TERRA presenta una lectura del passat de la vall de la Femosa
a partir de les traces multicolors deixades en el terra pels habitants
d'una aldea singular: Minferri. Estava formada per famílies d'agricultors
i ramaders que es construïen les cabanes amb fang i fusta, conreaven
i pasturaven en els camps veïns i coneixien perfectament la metal·lúrgia
del bronze. Dins del poblat nombroses sitges i fosses servien per a
l'emmagatzematge dels cereals i per a la resta d'activitats quotidianes.
Un cop deixaven de funcionar, aquestes mateixes estructures s'utilitzaven
per enterrar els difunts. L'exposició mostra els resultats d'un ampli
projecte de recerca arqueològica interdisciplinària, que s'ha desenvolupat
de manera intermitent des de 1993. S'estructura en set àmbits temàtics,
que recullen tota la informació sobre el paisatge antic de la Femosa,
l'organització interna de l'aldea, l'arquitectura de les cases, les
activitats domèstiques i de producció, els aspectes socials i el món
funerari. Cada àmbit es complementa amb una sintètica explicació del
mètode de recerca utilitzat i s'identifica amb un color distintiu. S'han
triat colors naturals i colors resultants de l'activitat humana, amb
tonalitats matisades en molts casos pel pas del temps i l'acció del
sediment sobre les restes arqueològiques. En definitiva, tots plegats
són COLORS DE TERRA. Minferri és ja un punt de referència obligat dins
del conjunt de la plana occidental catalana per al coneixement del període
comprès entre 4000 i 3650 anys abans d'ara. COLORS DE TERRA pretén que
tot tipus de públic pugui accedir a aquesta informació i contribuir,
al mateix temps, a la consolidació del nou Museu Etnològic de Juneda.
Els organitzadors.
LA VALL DE LA FEMOSA ARA FA 4000 ANYS
Verds, blaus... Colors naturals que es reflectien en les aigües cristal·lines
del riu
Ara fa uns 300000 anys, grups molt reduïts de caçadors i recol·lectors
freqüentaven ja les terrasses de la
Femosa. Molt temps després, pels volts d'ara fa 6500 anys, s'establiren
a la vall les primeres comunitats més o menys estables d'agricultors
i ramaders. Minferri representa, així, la continuïtat d'un procés de
colonització gairebé continu, però palesa un estadi de sedentarització
i arrelament dels grups humans en el territori molt més desenvolupat.
A més a més, es tracta d'una comunitat que ja domina perfectament la
metal·lúrgia del bronze. El riu, com a recurs econòmic per al subministrament
d'aigua a persones i animals (no hi ha constància de l'ús de reg en
cap tipus de cultiu), va ser un focus constant d'atracció de poblament.
No obstant això, va tenir encara més importància l'existència d'àmplies
valls en les seves ribes, constituïdes per fèrtils terres al·luvials,
molt aptes per al conreu i fàcils de rompre. La superfície explotable
era suficient per a l’abastament d’uns grups amb molt poca capacitat
demogràfica. La vegetació antiga s'ha pogut restituir parcialment a
partir de diferents estudis arqueobotànics. Es coneix, així, un significatiu
conjunt format per 10 espècies diferents d'arbres i arbustos i 42 espècies
de plantes herbàcies. En síntesi, pot afirmar-se l'existència de boscos
de tipus mediterrani i submediterrani, que s'organitzaven bastant esclarissats,
fruit en part d'una creixent pressió antròpica. En el territori proper
a l'aldea, hi abundaven conills i llebres i algun porc senglar. Els
cérvols apareguts provenien possiblement d'expedicions de cacera a més
llarga distància. Finalment, el cel estava puntejat amb el vol majestuós
d'algunes àligues arribades des dels penya-segats prepirinencs, i en
les zones d'estepa hi abundaven ocells com els torlits.
L'ALDEA DE MINFERRI
Marrons variats... Colors del fang i la fusta utilitzats en la construcció
L'aldea estava situada en el marge esquerre de la Femosa, en la part
superior i en el vessant nord d'una de les plataformes o terrasses fòssils
modelades per l'erosió i l'encaixament del riu al llarg dels temps.
El tipus de poblat que representa era, fins ara, desconegut en el conjunt
de la plana occidental catalana. Es tracta d'una concentració laxa de
granges o cases, esteses per una vasta superfície que arriba a assolir
una extensió de deu hectàrees. Cada unitat familiar gaudia d'un habitacle
propi, i la distància entre cada nucli era sovint superior als cent
metres, fet que demostra una autonomia gairebé total. No s'ha trobat
tampoc cap tipus de defensa artificial (palissades, fossats) que pogués
interpretar-se com una obra comunitària. No obstant això, hi ha alguns
indicis que palesen l'existència d'una relativa organització interna
de l'aldea i una certa dependència entre els diferents grups. Els camps
se situaven fora de la zona habitada, i es reservava els espais lliures
entre casa i casa per construir-hi sitges i altres estructures d'ús
quotidià que podien ser controlades de manera comunal. D'igual manera,
activitats com la producció metal·lúrgica o la previsió de males collites
requerien un cert grau de cooperació intrafamiliar. Es coneix, per ara,
un sol habitatge, el qual ha esdevingut el primer testimoni a la regió
d'una casa de planta rectangular. Estava construïda amb fusta i terra
i no sembla que, en el conjunt de l'aldea, l'arquitectura en pedra hagués
començat a desenvolupar-se. Hi havia també algunes cabanes de formes
irregulars amb funcions complementàries. La datació de l’aldea es situa
entre 4000 i 3650 anys abans d'ara.
LA VIDA QUOTIDIANA AL POBLAT
Marrons, vermells, negres... Colors diferents de la ceràmica, segons
la regularitat de la cocció i l'ús posterior
La forma de repartir el treball segons el sexe i l'edat, la manera
de vestir o de preparar el menjar, els àpats preferits i els recipients
amb què se servien, l'indret on es desenvolupava cada activitat... són
qüestions que no sempre troben respostes satisfactòries des de l'arqueologia.
Una primera i important observació que pot efectuar-se a Minferri és
que existia una intensa activitat fora de les cases. Tot els indicis
condueixen a pensar que cada habitatge tenia a l’entorn un espai propi
o, almenys, respectat per la resta de la comunitat. En aquesta àrea,
hi havia zones de lleure sense cap arranjament especial, llars per
preparar el menjar o, simplement, per escalfar-se, i també grans
tenalles falcades dins de petites fosses, segurament per tenir l'aigua
més a l'abast o per emmagatzemar qualsevol altre tipus de provisió.
Sense cap mena de dubte, la major o menor intensitat d'aquestes activitats
estava en funció de les diferents estacions de l'any. Es coneix molt
millor el tipus de recipients utilitzats en el conjunt de l'aldea, els
quals apareixen molt sovint quasi sencers. Tenalles de totes mides per
guardar les provisions, olles per cuinar, safates i plats per servir
i menjar, vasos i bols per beure... constitueixen, avui, una col·lecció
ceràmica sense precedents a la regió per tal com caracteritza la cultura
material de les comunitats de l'època. Pel que fa a les vestidures,
determinats utensilis d'ús quotidià com les agulles fetes d'os, són
menys habituals. No obstant això, s'han pogut recuperar puntualment
alguns ornaments de tipus personal com petxines perforades i denes de
collars.
L'AGRICULTURA
Verds, grocs, negres... Colors naturals dels cereals, que esdevenen
negres en carbonitzar-se
L’agricultura constitueix l’activitat més ben coneguda i la que, sens
dubte, degué tenir un major pes específic dins l’estratègia econòmica
general de l’assentament. El conjunt del procés agrícola s'ha pogut
reconstruir a través de tres fonts d'informació: l'estudi
de les llavors, l'utillatge i els
sistemes de conservació i transformació
dels productes vegetals. Pel que fa a les llavors, s'ha pogut definir
un sistema agrícola, en el qual el conreu principal es basava en
els cereals d’hivern, principalment el blat nu i l’ordi vestit;
encara que també es troba de manera secundària la pisana i el blat nu
de tipus compacte. El nombre de males herbes és, igualment, molt important,
i la més freqüent i nombrosa és el raigràs, difícil de separar de la
collita dels cereals. A partir de l'estudi de la indústria lítica, principalment
les peces de sílex, s'han pogut establir algunes de les característiques
de la sega dels cereals. Aquesta es duia a terme amb falçs rectes, compostes
d'un suport de fusta amb una motllura longitudinal i d'una filera de
dents de sílex, muntada a l'interior. Nombroses restes de raquis i bases
d'espigueta permeten conèixer també el procés de batuda posterior. El
gra obtingut era finalment emmagatzemat en sitges i fosses de formes
diverses, de les quals n'hi ha més de setanta al jaciment. Minferri
ha estat el primer indret de la plana on aquesta pràctica ha pogut constatar-se
en una data tan antiga, la qual cosa obre un ampli ventall de perspectives
per a la recerca, tant de caràcter econòmic com social. En principi,
però, no sembla que existís una producció excedentària, i la presència
d'algunes sitges de gran capacitat pot interpretar-se com a reserves
comunals en previsió de males collites o per a intercanvis puntuals.
LA RAMADERIA
Blancs, grisos, marrons... Ossos de colors diferents segons les formes
de consum dels animals i l'acció posterior del terra i del temps
L’explotació de l’entorn animal,
especialment la ramaderia, era l'altra activitat de subsistència bàsica
dels habitants del poblat. Les restes del bestiar apareixen sovint representades
en forma de deixalles, ossos solts i fracturats, que després d'haver
estat menjats foren llençats dins de les fosses i sitges. Altres animals
s'han conservat, però, sencers. En alguns casos, perquè van ser dipositats
com ofrenes en les tombes dels seus amos; en altres, perquè degueren
morir per malaltia o qualsevol altra raó que feia aconsellable no consumir-los.
Ambdós tipus de troballes permeten reconstruir amb detall el conjunt
d'aquesta activitat econòmica en el jaciment (la composició dels ramats,
les pautes de sacrifici, el seu ús com a força de treball, l'aprofitament
dels productes derivats...) i, al mateix temps, faciliten la comparació
de les espècies antigues amb les actuals. Tot plegat fa que Minferri
esdevingui un jaciment excepcional per al coneixement de la cabanya
domèstica d'ara fa 4.000 anys al nord-est de la Península, i la col·lecció
d'animals sencers recuperada podria constituir la base d'una futura
Sala d'Arqueofauna al Museu Etnològic de Juneda, d'interès internacional.
Els animals habitualment explotats eren cabres, ovelles, vaques, bous
i porcs. No obstant això, hi ha també moltes
restes de gossos que confirmen la seva utilització com a suport
per a la gestió dels ramats, com a animal de companyia i potser també
per consumir-los. Tot plegat fa que Minferri esdevingui un jaciment
excepcional per al coneixement de la cabanya domèstica d'ara fa 4.000
anys al nord-est de la Península, i la col·lecció d'animals sencers
recuperada podria constituir la base d'una futura Sala d'Arqueofauna
al Museu Etnològic de Juneda, d'interès internacional.
LA METAL·LÚRGIA
Tons vermells, taronja, negres... El foc de les llars per fondre bronze
va tenyir el terra amb una coloració especial
La darrera activitat de producció documentada és la
metal·lúrgia del bronze. Minferri és també l'únic jaciment de la
vall del Segre i de la Plana on s'ha pogut conèixer per primera vegada
la totalitat del procés per obtenir eines de bronze, excepte la reducció
del mineral brut i el seu aliatge. El mestratge d'aquesta tecnologia
estava perfectament assimilat pels seus habitants i els bronzes apareguts
eren de tipus binari, amb percentatges de coure i estany absolutament
canònics. Gresols per fondre objectes ja amortitzats, una llar dins
d'una cubeta per poder concentrar millor la calor, sis motlles de fosa,
i restes d'escòries i d'alguns objectes ja elaborats fan que el jaciment
esdevingui un dels llocs més espectaculars de Catalunya per poder estudiar
el conjunt d'aquesta tècnica. D'entrada, l'elevada cronologia de les
restes (de fa 4000 anys) fa trontollar l'esquema explicatiu sobre la
seva aparició en la zona, i és possible considerar que en aquesta data
s'estava en plena edat del bronze. Totes les eines corresponen, d'altra
banda, als anomenats béns de producció. Es tracta de destrals, escarpres
i sagetes que deurien destinar-se a l'ús intern del poblat. No sembla
tampoc que existís un sector social específic deslligat del treball
de la terra per efectuar aquesta tasca. La fabricació d'estris de bronze
podia dur-se perfectament a terme durant les estacions amb menys feina
en el camp o a estones perdudes. Tot i així, la producció estaria centralitzada,
a més, sobrepassava l'àmbit subsistencial de cada família, amb la qual
cosa no pot excloure's que aquest factor contribuís a l'aparició d'una
certa desigualtat social.
SOCIETAT I RITUS FUNERARIS
Blancs, grisos, marrons... El pas del temps i el terra uniformitzen
els colors dels ossos de persones i animals
Hom suposava que, durant les primeres etapes de l'edat del bronze,
les comunitats de la plana occidental
catalana només enterraven els seus difunts en balmes col·lectives
o reutilitzant megàlits anteriors. Minferri ha permès conèixer un nou
tipus de pràctica funerària a la regió, tot i ser freqüent en altres
àrees de l'interior i el litoral de Catalunya o la vall de l'Ebre. Es
tracta de la inhumació en fosses i sitges dins del poblat mateix, un
cop havien deixat de servir per emmagatzemar els productes de les diferents
collites. S'han descobert, fins ara, un total de cinc tombes en sengles
fosses, dins de les quals la presència d'homes i dones de totes les
edats, infants i nadons... palesa que s'aplicava el mateix tractament
a tots els membres de la comunitat. El fet singular és que els difunts
no s'enterraven dins de les cases, ni existia tampoc un cementiri o
necròpolis compartida per tota l'aldea. No obstant això, els ritus funeraris
no eren estrictament uniformes, la qual cosa deixa entreveure que dins
la comunitat hi havia determinats personatges amb un estatus social
privilegiat. D'una banda, algunes tombes presenten arranjaments especials,
com és el cas de la sitja SJ-95, en la qual es va construir una cavitat
lateral per dipositar-hi el difunt. Aquesta mena de cripta estava segellada
amb una gran llosa vertical falcada amb pedres. D’altra banda, hi havia
tombes individuals, dobles o múltiples (fins a un total de cinc individus
enterrats). D'igual manera, alguns enterraments presentaven importants
conjunts d'ofrenes (especialment animals sencers o alguna de les seves
parts), mentre que en altres no n'hi havia cap o simplement un petit
vaset ceràmic. Restes